dissabte, 14 de febrer del 2009

La força de la Memòria

-Si te penedeixes... Si saps oblidar...
El senyor la mirà en duresa. Pobre donya Maria-Antònia, ara si que no l'entenia malgrat la seva intel·ligència i la seva intuició. No ho prenguis a vanitat, Miquel, però és ben cert que el senyor, que ha corregut tant de món i que ha tractat tantes persones, no l'ha comprès ningú més que jo. Me'n vaig adonar a l'instant mateix en què donya Maria-Antònia acabava de fregar un punt perillós, l'únic que havia d'haver quedat dins l'ombra. Don Toni ho concedia tot, àdhuc cremar la biblioteca, però no podia renunciar als records. Que tal records eren sovint pecaminosos, no hi havia dubte, però estaven de tal manera encarnats en la seva ànima que resultava impossible realitzar-ne l'extirpació. Podia condemnar-los o intentar ennoblir-los, no suprimir-los. La darrera amant del senyor, la fidel, la que l'acompanya en la seva soletat, fou la Memòria, i a les seves Memòries, en efecte, ho ha sacrificat tot: doblers, bon nom, fins i tot la bellesa de donya Xima. Així doncs, en sentir les paraules de l'esposa, s'alçà dret i va anar a asseure's a l'altre costat de l'habitació.
-Això mai -digué-. No m'ho demanis perquè no puc oblidar res.

(Bearn o la sala de les nines, Llorenç Villalonga).

CdT.

dijous, 12 de febrer del 2009

Societat Maonesa de Cultura

La '''Societat Maonesa de Cultura''' va ser fundada el 30 d’abril de 1778 per la burgesia il·lustrada de Maó durant la segona dominació anglesa de Menorca.

Entre els fundadors trobem l’advocat i historiador Joan Ramis i Ramis i el Capità Joan Roca i Vinent. Amb seu a la casa de Joan Ramis, cada setmana s’hi reunien els disset membres entre els quals trobem quatre anglesos. Els temes preferentment tractats a la Societat feien referència a les ciències naturals i a les ciències humanes i es llegien traduccions, entre d'altres de Voltaire, Wieland i Young.

D’acord amb el Tractat d’Utrecht, després de la Guerra de Successió, Menorca passà a dependre de la Corona Britànica fins l’any 1802 en què l’illa tornà a mans de la Corona Espanyola gràcies al Tractat d’Amiens. A partir de llavors s’aplicà a Menorca el Decret de Nova Planta com a la resta de Països Catalans i per aquest motiu la ''Societat Maonesa de Cultura'' desaparegué sense més.

CdT.

200 anys de darwinisme

Charles Robert Darwin (12 de febrer de 1809 - 19 d'abril de 1882) va ser un naturalista anglès, que va explicar que totes les espècies han evolucionat al llarg del temps a partir d'ancestres comuns mitjançant la selecció natural. L'evolució és fet i teoria al mateix temps, i això va fer que fos acceptat ràpidament per la comunitat científica, mentre que la teoria de la selecció natural va arribar a ser àmpliament vista amb la principal explicació del procés de l'evolució a la dècada del 1930, i ara constitueix la base de la síntesi evolutiva moderna. En forma modificada, el descobriment científic de Darwin segueix sent la base de la biologia, ja que proporciona una explicació lògica de la diversitat de la vida.

Darwin va desenvolupar el seu interès en la història natural mentre estudiava medicina a la Universitat d'Edimburg, i posteriorment teologia a Cambrige. Durant els seus cinc anys de travessia en el HMS Beagle es va establir com un eminent geòleg les observacions i teories del qual donaven suport a les idees uniformistes de Charles Lyell, i la publicació del seu diari del viatge el van fer famós com a autor popular. Desconcertat per la distribució geogràfica de la fauna silvestre i pels fòssils recollits en el viatge, Darwin va investigar la transmutació de les espècies i va concebre la seva teoria de la selecció natural el 1838. Tot i que va discutir les seves idees amb diversos naturistes que necessitaven temps per la investigació i la seva elaboració geològica la qual li donaven prioritat. Darwin escrivia la seva teoria el 1858 quan Alfred Russel li n'envià una de similar, i ambdues foren presentades a la Societat Linneana en documents separats.

Amb la publicació de l'origen de les espècies el 24 de novembre de 1859, Darwin va poder establir la seva teoria dins del món científic. Es va examinar de l'evolució humana i la selecció sexual en el The Descent of Man, and Selection in Relation to Sex (''El descens de l'home, i la selecció en relació al sexe'') seguit del The Expression of the Emotions in Man and Animals (''L'expressió de les emocions en els homes i els animals''). La seva investigació sobre les plantes va ser publicada en una sèrie de llibres i en l'últim, examinava els cucs de terra i els seus efectes en el sòl.

Darwin va tenir un gran reconeixement quan va morir i va ser una de les 5 úniques persones del segle XIX que no eren de la família real i van ser enterrades a l'Abadia de Westminster, al costat de John Herschel i d'Isaac Newton.

CdT.

dimecres, 11 de febrer del 2009

L'organització del camp menorquí

Lloc és el nom que reben les finques agrícoles de Menorca.

Aquestes finques funcionen des de fa segles pel sistema de mitgeres que consisteix en què el propietari, conegut com ''Es Senyor'', posa les terres i el pagès s'ocupa de treballar-la. Dels beneficis que se'n treu es fan dues meitats iguales, una per cadascú. L'extensió d'aquestes finques és molt variable, trobant la finca més gran de les Illes Balears amb 1.200 hectàrees (La Mola de Fornells) fins a petits llocs de 20-30 hectàrees.

Els llocs menorquins han estat part del motor econòmic de l'illa durant segles fins que a meitat del segle XX el turisme els va desbancar, i de fet cada dia es tanca la producció de molts d'aquests llocs que passen a mans de forasters potentats que els utilitzen com a residència d'estiu. Només algunes famílies nobles de Menorca poden continuar mantenint el sistema de mitgeres tradicional gràcies a l'elevat nombre de llocs que posseïxen cosa que fa que el resultat econòmic no sigui deficitari.

La principal activitat dels llocs sempre ha estat la ramaderia de vaques per a la producció de llet i del famós Formatge de Maó. Però també s'han dedicat a la ramaderia porcina per a la producció d'embotits com la sobrassada, la carnixua i el camallot.

CdT.

Antoni de la Creu Roca i Flaquer

Don Antoni de la Creu Roca i Flaquer (Maó, 2 de maig de 1825 - 10 de febrer de 1900, Maó).

El doctor Antoni de la Creu Roca i Flaquer va viure a la Menorca del segle XIX, descendent d’una nissaga maonesa dedicada a la navegació mercant. Amb ell, però, una branca d’aquesta família es decantaria per la medicina, tot i que ja trobem entre els seus avantpassats algun cirurgià.

El doctor Roca fou un menorquí de família burgesa, hereu de les idees il·lustrades del segle XVIII. Per tant, Antoni de la Creu va ser una persona tolerant i de criteri ample i liberal, amant com el que més de l’illa de Menorca i dels seus habitants. Amb una vida dedicada apassionadament al camp de la medicina i a la defensa dels més necessitats, mai va dubtar en ajudar a cap malalt, sempre fent ús del seu excel·lent ull clínic.

Al llarg de tota la seva vida va manifestar una clara intel·ligència, saviesa i cultura, pròpia d’un personatge il·lustrat. Era un home fascinat per l’estudi de la ciència i la filosofia, matèries en les quals va desenvolupar un exercici basat en la raó i la lògica pròpies de la Il·lustració.

Vegeu informació més extensa a la viquipèdia catalana (http://ca.wikipedia.org/wiki/Antoni_Roca_Flaquer).

CdT.

dimarts, 10 de febrer del 2009

Josep Miquel Guàrdia Bagur

Josep Miquel Guàrdia Bagur (23 de gener de 1830, Alaior - 1887) fou un escriptor i metge menorquí naturalitzat francès.

Va iniciar els seus primers estudis a Menorca per acabar al Col·legi Reial de Montpeller, on va ser alumne intern des de 1843 a 1848. A Montpeller va començar els estudis de Medicina, que va continuar a París, fins a arribar al grau de doctor l'any 1853. Va fer simultàniament la carrera de Lletres, obtenint també el doctorat l'any 1855. No va exercir mai la seva professió de metge, i es va graduar de batxiller en lletres, dedicant-se més aviat a la part històrica i erudita de la ciència. Va ser un humanista de mèrit, com ho demostra la seva ''Gramàtica Llatina'', compilació molt útil i bén feta. Es va dedicar amb èxit a l'ensenyament en diversos col·legis privats. Tot i haver-se naturalitzat a França, mai va obtenir cap més càrrec públic que el d'un modestíssim lloc a la Biblioteca de la Facultat de Medicina, però va col·laborar més o menys assíduament en molts diaris i revistes, tals com la ''Correspondance Littéraire'', ''Magazin de librairie'', ''Revue de l'Instruction Publiqui'', ''Revue donis Deux Mondes'' i ''Revue Philosophique''.

CdT.

Francesc Femenías i Fábregas, un arquitecte modernista

Francesc Femenías i Fábregas (Maó, 1870 – Maó, 1938), fou un arquitecte modernista de la primera meitat del segle XX.

Va obtenir el títol d’arquitecte l’any 1901 i realitza, el mes de desembre d’aquell mateix any, el seu primer projecte, consistent en l’adaptació i reforma d’un edifici per a Jutjat d’Instrucció.

L’any 1904 és nomenat arquitecte municipal de la ciutat de Maó, càrrec que li permetrà relitzar nombrosos projectes d’iniciativa pública: Sa Peixateria de Maó (1927), Escoles Graduades “Primo de Rivera”, Sa Mestria, Edifici del Dipòsit d’Aigua.

Professor de l’Institut i de l’Escola d’Arts i Oficis, el seu estil arquitectònic cada cop més derivarà cap al modernisme. Juntament amb l’aleshores arxiver municipal, Francesc Hernández Sanz, inicia un projecte pel disseny de façanes i boinders de diverses cases de Maó. Producte d’aquesta col·laboració seran l’enfront de la Farmàcia Mir, el boinder en cap de Cantó de la Casa Montcada o la majestuosa façana modernista de la Casa Mir.

Entre les seves obres més representatives trobem la Casa Martorell, a la Plaça del Príncep (1909), els Magatzems Cardona, Premi de la Càmara de la Propietat Urbana (1931), i la Casa del Poble. Altres edificis interessants, són els situats al Carrer Isabel II, Sa Planada, Carrer de Sant Jordi, S’Arravaleta (Casa Pasarrius) entre d’altres. Dissenya també importants edificis industrials: Fàbrica Codina i La Electrica Mahonesa. L’obra de l’arquitecte també va arribar al camp menorquí: Llumena Nou és un lloc situat en el terme municipal d'Alaior on l'arquitecte va projectar a principis del segle XX un casat de tendències modernistes sobre l'antic casat menorquí que ja hi havia.


Mor el gener de l’any 1938. Femenías va treballar durant 31 anys a Maó, essent l’únic arquitecte. La seva tasca durant tants d’anys va suposar una transformació profunda de la ciutat, essent l’introductor de tot una grapat d’elements arquitectònics que han ajudat a canviar la imatge del casc antic de la capital menorquina.

CdT.

dilluns, 9 de febrer del 2009

Falten metges en aquest país?

La resposta és: NO. La següent pregunta que un s’ha de plantejar és: On són els metges sinó en falten? I la resposta a aquesta segona pregunta és: mal repartits i a l’estranger.

A Espanya hi ha 28 facultats de medicina que cada any treuen una mitja de 150 llicenciats per facultat, si fem números vol dir que cada any tenim 4200 llicenciats en medicina disposats a fer l’examen MIR. Però, la realitat és que al darrer examen MIR s’hi van inscriure unes 12000 persones de les quals al final es van presentar unes 8000. La diferència de 4200 llicenciats a 8000 presentats són persones que repeteixen l’examen, llicenciats nouvinguts, etc. Però per molta gent que es presenti al MIR només 6000 persones seran les afortunades de tenir plaça, per tant, aquesta és la xifra que hem de tenir present.

Llavors, si cada any comencen l’especialitat 6000 llicenciats, vol dir que cada any hi ha 6000 llicenciats que també l’acaben. A efectes pràctics potser aquesta xifra sigui una mica inferior, al voltant de 5000, perquè hi ha persones que renuncien a la seva plaça poc després d’haver-la triat. Per tant, s’hi cada any l’estat espanyol obté 5000 metges titulats, perquè es diu que falten metges?

Una de les principals raons és perquè els metges estan mal repartits en el territori, molts prefereixen quedar-se a les grans ciutats per treballar en grans hospitals i, per això el medi rural, o en el nostre cas Menorca, es queden sense professionals. Per altra banda, molts d’aquests joves metges, al no tenir una vida assentada en un lloc en concret, prefereixen corre món, i com que a la resta de la Comunitat Europea es cobra més, pocs miraments tenen alhora de marxar. A més, cal tenir en compte que el metge espanyol és un dels més buscats per països com Anglaterra perquè la formació a Espanya és notablement bona i, en canvi es conformen amb sous inferiors als dels seus homòlegs anglosaxons perquè venen d’un país on el que haurien guanyat no s’assemblaria ni fent un esforç d’imaginació.

Reflexionant sobre aquest darrer paràgraf podem concloure que l’Estat Espanyol cada any es gasta milions d’euros en mantenir 28 facultats de medicina i en formar milers de metges, que al final gran part marxaran del país i, per tant, no li serviran de res. Llavors, que ha fet per pal•liar aquesta trista situació l’Estat Espanyol: ha programat obrir 14 facultats de medicina noves, la meitat de les quals són privades (prefereixo no fer cap comentari al respecte d’això últim). Però com que aquestes noves facultats no obtindran fruits fins d’aquí a 6 anys, alhora ha incentivat la vinguda de metges immigrants per pal·liar la situació durant aquests primers anys.

Per tant, segons les solucions que ha promogut l’estat el que obtindrem serà: seguir gastant diners formant metges que no ens serveixen, ser atesos per metges formats en altres països amb una formació mèdica desconeguda, universitats privades on els alumnes no entraran per la nota sinó per diners i un excedent de metges a 10 anys vista, que a igual recursos es traduirà en una monumental precarietat laboral com ja va passar als anys 80.

Ningú ha dit que les solucions siguin fàcils, però després d’aquestes reflexions, de ben segur que les solucions que ha promogut l’Estat Espanyol no són precisament les millors per a la població, però si que ho són per a la seva butxaca.

CdT.

El Diari de Mahó del Capità J. Roca

El Diari de Mahó és un cronicó manuscrit dels segles XVIII i XIX (1776 - 1826) escrit pel Capità Joan Roca Vinent (Maó, 1750 – 1826, Maó).

Novè fill d’una familia benestant de mariners mercants a la Menorca il·lustrada del segle XVIII, Joan Roca Vinent va ser Capità de la Marina Mercant. Visqué l’època de les dominacions angleses, franceses i espanyoles gràcies a les quals Menorca i els seus habitants prosperaren enormement tan econòmica com culturalment parlant.

Fent ús del bagatge cultural que li ofereix la situació històrica de la seva ciutat decideix de ben prest emprendre l’escriptura del que més tard
serà el cronicó ''Diari de Mahó'' (1776 - 1826). Es tracta d’un manuscrit en el qual el Capità Roca recull amb gran detall i durant 50 anys tota l’activitat naviliera i mercant del port de Maó, la meteorologia de l’illa mediterrània, els esdeveniments polítics, socials i culturals, i una infinitat d’anècdotes escrites del seu puny i lletra. D’aquesta manera, el diari del Capità Roca es converteix en l'única font d’informació escrita que existeix de la Menorca de les dominacions. Aquest increïble testimoni escrit es conserva en el fons històric de la Biblioteca Municipal de Maó des del 1926, any en què l’Ajuntament de Maó l’adquireix de la família Roca per una suma de 1.500 pessetes.


Contemporani de Joan Ramis i Ramis, junts van fundar la ''Societat Maonesa de Cultura'' amb seu a la casa de Ramis on cada setmana s’hi reunien els disset membres per fer sessions de cultura. Els temes preferentment tractats a la Societat feien referència a les ciències naturals i a les ciències humanes i es llegien traduccions, entre d'altres de Voltaire, Wieland i Young. El Capità Roca, gràcies als seus viatges arreu d’Europa, fou l’encarregat d’anar comprant els llibres de la magnífica biblioteca que anà forjant la societat durant anys. D’acord amb el Tractat d’Utrecht, després de la Guerra de Successió, Menorca passà a dependre de la Corona Britànica fins l’any 1802 en què l’illa tornà en mans de la Corona Espanyola. A partir de llavors s’aplicà a Menorca el Decret de Nova Planta com a la resta de Països Catalans i per aquest motiu la ''Societat Maonesa de Cultura'' desaparegué sense més.

CdT.

diumenge, 8 de febrer del 2009

Bedside manner

El bedside manner és una expressió anglosaxona que descriu la manera amb què un professional sanitari maneja a un pacient.

Un "bon" bedside manner és típicament un metge que tranquil·litza i consola al pacient. Tons vocals, llenguatge corporal, franquesa, presència... són característiques que poden modificar el bedside manner d'un professional sanitari.

Un bedside manner "pobre" abandona al pacient que se sent insatisfet, preocupat, sòl o espantat. El bedside manner és fa difícil quan un professional sanitari ha d'explicar al pacient el diagnòstic veritable de la seva patologia, intentant que aquest no s'alarmi inecesariamente.

Possiblement, el bedside manner sigui una de les coses més dificils d'aprendre per a un professional de la medicina però alhora és una de les característiques que més distingeix a un bon metge. Tothom vol ser atès per un metge que el curi però si aquest, a més, és un metge empàtic que sap explicar les coses amb claretat i respecta al pacient en tots els sentits, al final el pacient ho agraeix.

CdT.

Un llatzeret provisional

L'Illa d'en Colom, propera a la costa nord-est de Menorca, va servir de llatzeret provisional quan a mitjans de 1785 Espanya rebé els esclaus espanyols alliberats per Algèria com a conseqüència de la nova pau instaurada amb la regència algeriana.

Embarcats a l'Urca Real Redemptora, al bergantí Monte Carmelo i al xabec La Soledad, van arribar els captius espanyols fins Alacant, port en el qual no van ser autoritzats a desembarcar per provenir d'un país declarat apestat. Llavors, es va ordenar que es posessin rumb a Maó per passar quarantena. L’Urca Real Redemptora, al comandament de Don Bartolomé Escuder, arribà al port de Maó el dia 3 d'abril de 1787, portant a bord 263 esclaus. El bergantí amb el patró Don Andrés Escudero i el xabec amb Don Antonio Socías varen arribar el dia 7 del mateix mes. Aquests dos darrers portaven a bord 84 esclaus que, en els llibres de La Consigna no figurarien com passatgers, sinó com a càrrega d'esclaus.

Com que el nombre d'esclaus que havien de fer quarantena era superior a la capacitat de l'Illa de la Quarantena (llatzeret oficial de Menorca), les naus van ser desviades cap a l'Illa d'en Colom. El desembarcament va finalitzar el dia 16 d'abril, tant de passatgers com de càrrega i efectes. L’any 1787, aquest llatzeret provisional contava amb 9 tendes o barraques per a unes 15 persones cada una; una barraca pel capità de l'Urca, el capellà i un cadet; una altra barraca destinada a les dones; una casa que ja hi era per al metge, cirurgià i boticari; una altra com a hospital de malalties molt comuns; un forn on es conservava la calç viva per realitzar els enterraments; una tenda-hospital per als malalts sospitosos, una altra per als contagiats, i una per a mals coneguts; una barraca per purificar les robes; una casa de fusta per els facultatius d'urgència; una casa per els enterradors; un cementiri; una casa per els guardes i pous d'aigua. Just davant l'illa, a terra menorquina, es va muntar un cordó sanitari amb nombrosa guarda militar i alguns civils a les ordres d'un diputat de salut, per evitar que els allà reclutats poguessin comunicar amb la costa de Menorca.


Finalment, dia 11 de juny es va concedir la llibertat als tres vaixells i ja cap el dia 4 d'agost s’alliberaren totes les persones que quedaven a l'illot. Sembla ser que només van morir dos individus, un de tuberculosi i l'altre de pesta bubònica. Aquests malalts havien arribat ja molt greus, morint durant els dies del desembarcament. La resta de passatgers i tripulants que havien guardat quarantena tan pletòrics de salut, van deixar a l'illot una làpida amb la següent llegenda: Insula Salutis.

L’il·lustre Capità Joan Roca Vinent va ser un dels encarregats principals de dur a terme les gestions del desembarcament i estança dels esclaus a l'illa. Fidel al seu ''Diari de Mahó'' (1776 i 1826), el capità va anotar diàriament tots els esdeveniments del procés en qüestió. Aquest document es conserva a l'Arxiu Municipal de Maó des de 1926, any en què l'Ajuntament de Maó el comprà a la família Roca. A partir d'aquestes anotacions, el darrer hereu de la família Roca en possessió del ''Diari de Mahó'', el senyor Antoni Roca i Várez, s’enamorà tan de l'Illa d'en Colom que la va acabar comprant i actualment encara continua essent propietat de la família Roca. Antoni Roca i Várez va ser un amant com el que més de l'illa de Menorca i de la seva història, segons va demostrar constantment en l'esfera de la intel·lectualitat maonesa. Possiblement per això degué comprar l'Illa d'en Colom, enamorat del seu paisatge i per la seva història al llarg de segles va fer posar una placa a l'interior de la casa de l'illa que avui dia encara es pot llegir el següent text referit als esclaus d'Algèria:

''En esta humilde casa convertida en hospital entró S.D.M en forma de santo viático siendo administrado por estar en peligro de muerte a 4 esclavos españoles redimidos por el rey D. Carlos III llamados Miguel Martínez, Agustín Vega, Juan Vidal y Blas Villar el día XXIX de mayo de MDCCLXXXVII.''

CdT.

dissabte, 7 de febrer del 2009

El litòfon de Don Antoni Roca Várez

El litòfon és un instrument musical força rudimentari construït a base de pedres, tal com diu la mateixa paraula (lito= pedra, fono= sò). A l'antiga cultura xinesa de la dinastia Shang ja es descriuen uns primers instruments fabricats amb pedres. A Europa, no hi ha constància d'un instrument similar fins a principis del segle XX, quan Antoni Roca Várez idea i construeix el primer litòfon modern de la història.

Aquest llicenciat en Filosofia i Lletres natural de Maó (Menorca), era un apassionat de la música i gaudia de l’anomenada ''oïda absoluta''. Passejant per les seves terres, es va adonar que al colpejar pedres planes de diferent mida i gruix amb un bastó es produïen diferents sons, i així, va sorgir la idea d’ordenar un conjunt de pedres per tal d’aconseguir una escala de sons musicals completa.

Per aconseguir el propòsit, Antoni Roca va haver de retallar, polir o reduir la grandària de les pedres elegides, ordenar-les i col·locar-les damunt d’uns suports especials, i escollir cuidadosament uns petits martells de determinades condicions amb els quals havia de percudir les pedres.


El primer litòfon era capaç únicament d’emetre els sons de l’escala diatònica, però fent noves proves i investigacions va aconseguir perfeccionar l’instrument i ampliar-lo perquè fos capaç de donar tots els sons de l’escala cromàtica, la qual cosa el posava en condició de poder executar qualsevol peça musical.

La construcció del litòfon cridà la curiositat de la gent del terme d’Alaior i es té constància d’un escrit que va publicar el diari ''El Bien Público'' el 8 de novembre de 1893 que deia: ''Està cridant l’atenció del veïnat un Litòfon que a la seva finca Torrealta té construït el nostre amic D. Antoni Roca. Dit instrument es composa, com el seu nom indica, de pedres que per mitjà de la percussió comuniquen el seu so, el qual es propaga a llarga distancia, permetent sentir-se les seves melodies a dos quilòmetres de distancia. Esta compost de trenta notes i té d’extensió dos octaves i mitja sobresortint entre elles els baixos. Grups de músics i aficionats surten del poble cap a Torrealta incitats per la curiositat de veure i sentir un instrument per primera vegada en les seves vides, havent merescut l’entusiasta aprovació de tothom fins i tot de Mr. Solberg, que procedent de Estats Units va passar per l’Illa per visitar els seus monuments. Permetins el Sr. Roca la nostra aprovació pel seu original invent molt merescut, per cert, per tan admirable treball''.

La curiositat despertada per l’extrany instrument del Sr. Roca Várez, el va fer decidir a organitzar un concert públic perquè poguessin adonar-se de les possibilitats del litòfon quantes persones ho desitgessin. L’acte, tingué lloc el capvespre de dia 9 d’agost de 1896 al lloc de Llumena Nou, propietat de l’inventor de l’instrument. Posteriorment, l’estiu de 1901, Antoni Roca i Várez va presentar l'instrument a l’''Exposició Partenopea de la Ciutat de Nàpols'' i el dia 20 del mateix mes se li va atorgar el premi de la ''Medalla d’Or'' per l’invenció de l’instrument en qüestió.

CdT.

FOXP2: la clau del llenguatge

El FOXP2 és un gen present en alguns mamífers com humans i ratolins. Aquest gen en els humans presenta algunes mutacions característiques, que el farien el “causant” de la producció de la parla.

FOXP2 codifica per una proteïna del mateix nom, que podria actuar activant i inhibint l'expressió d'altres gens, i és indispensable pel funcionament de les diverses zones cerebrals del llenguatge que ajudaria a articular les paraules i dominar la sintaxis. D’aquesta manera es creu que deu intervenir en la regulació d’alguns moviments de la cara i de la mandíbula. Les mutacions del gen que fan possible tot això es creu que es van donar fa uns 200.000 anys. En l’anàlisi comparatiu entre el gen dels ximpanzés, macacos, goril·les, orangutans i ratolins, els científics van descobrir que en els éssers humans una modificació de només dos aminoàcids seria la responsable d’aquest canvi tan fonamental.

A l’agost del 2002 es va publicar a la revista Nature (Science update) un treball que parla del possible origen genètic del llenguatge humà. Svante Pääbo, del Max Planck Institute for Evolutionary Anthropology a Leipzing, Alemanya, i els seu equip afirmen que el precís control que tenen els humans sobre la laringe i la boca pot estar controlat per un gen, “el gen del llenguatge” FOXP2.

Un dels investigadors de l’equip, Wolfgang Enard, va reconèixer que no es tracta de l’únic gen que fa possible el llenguatge, i va explicar que el llenguatge és un procés mental complicat que requereix de la participació de molts altres gens. Malgrat això, FOXP2 sí sembla estar implicat més concretament en les característiques mandibulars i facials que permeten la parla.

CdT.