El perquè de la medicina preventiva.
La coneguda frase més val prevenir que curar mai havia estat tan certa. La medicina que es practica avui dia està centrada principalment en curar malalties, és a dir, quan una persona té un problema de salut acudeix al seu metge perquè, en el millor dels casos, el curi. Però si reflexionem sobre aquest model ens adonarem que no és ni de bon tros el més eficaç.
La medicina preventiva és la branca de la medicina destinada a vetllar per la salut de la població, principalment a través de l’educació sanitària. Però no sempre ha estat així, fins a finals del segle XVIII la salut de les persones era una qüestió individual on el principal determinant de salut era la higiene personal. A començaments del segle XIX apareix el concepte d’higiene comunitària i de la mà de J. Peter Frank neix un nou concepte: salut pública. Frank defineix salut pública com a l’objectiu de la ciència política per a fomentar el benestar de la població a través de mesures que facin possible a les persones gaudir positivament i durant llarg temps de les avantatges que la vida social ofereix. Ja en segle XX, Wislow va més enllà i defineix salut pública com la ciència i art d’impedir les malalties, perllongar la vida, fomentar la salut i l’eficiència física i mental mitjançant l’esforç organitzat de la comunitat. Actualment s’entén per salut pública el conjunt d’activitats organitzades per la comunitat i dirigides a la protecció, promoció i restauració de la salut d’una població.
La màxima fita aconseguida fins a dia d’avui en medicina preventiva és la invenció de la vacuna per E. Jenner. A aquest metge anglès del segle XVIII se li atribueix el descobriment de la primera vacuna, tot i que, les males llengües diuen que la va portar dels països àrabs i aquests últims des de la Xina. Menorca té el privilegi de participar activament en aquest apartat de la història de la medicina essent el primer territori espanyol on va arribar la vacuna antiveròlica de Jenner; de totes maneres, la història de la medicina no ho explica així perquè, sense falta de raó, considera que Menorca no era espanyola per estar sota dominació anglesa i, per tant, atribueix les primeres vacunacions d’Espanya al doctor Piguillem a Catalunya.
Tal com ens explica el capità J. Roca en el seu cronicó, la Corona anglesa va fer enviar els metges Marshall i Walker (deixebles de Jenner) cap a l’illa mediterrània, on arribaren el 7 de setembre de 1800, amb la intenció de vacunar les tropes britàniques de l’illa. Tot i així, la nova tècnica va ser discutida i rebutjada inicialment per gran part de la comunitat mèdica local però un germà del capità J. Roca, el cirurgià Pere Roca va mostrar fe en la nova tècnica i quedà com a únic encarregat d’administrar la vacuna a la població illenca. Recomano a tot aquell que estigui interessat en el tema, el llibre Las vacunas: historia y actualidad de Enrique Perdiguero Gil i Josep M. Vidal Hernández, Institut Menorquí d’Estudis 2008.
Més recentment, a la dècada dels anys 70, la medicina preventiva va fer un avanç molt important de la mà de Marc Lalonde. Aquest ministre de sanitat canadenc va fer un estudi sobre els principals determinants de la salut i la proporció de despesa sanitaria que s’hi destinava. Es van definir quatre determinants fonamentals de la salut: la biologia humana, l’entorn, l’estil de vida i l’organització del sistema sanitari. Es va veure com el determinant més important, i el qual contribuïa en un 43% en la reducció de la mortalitat, era l’estil de vida que porten les persones. En canvi, l’organització del sistema sanitari del país, només contribuïa en un 11% en la reducció de la mortalitat. Però el més interessant va ser adonar-se de que el sistema sanitari rebia el 90% de la despesa sanitaria enfront de l’1,5% que rebia el determinant més important, l‘estil de vida de les persones. Aquest estudi va fer reflexionar sobre les polítiques sanitàries i va permetre adoptar noves mesures com la promoció i la millora de la salut a partir de la modificació dels estils de vida de les persones.
Tot i això, sembla que la societat dels països occidentals es resisteix a adoptar estils de vida més saludables. Sembla que vivim en un món on la salut és un dret i no un privilegi a mantenir. Hom pot fer el que li vengui en gana, com per exemple fumar i beure alcohol sense mesura, que si després emmalaltim, per això tenim un sistema sanitari que ens cobrirà. El que no tenim en compte és que aquest sistema sanitari de moment és sostenible però no per gaire més temps. El valor de salut universal, tan intrínsecament assumit, s’ha de cuidar perquè el cost de l’avanç mèdic és exponencial, i si volem conservar una sanitat pública com de la que gaudim, hem de començar per millorar els nostres estils de vida. La clau per mantenir un sistema sanitari eficaç i eficient en el futur passar precisament per potenciar la educació sanitària de la població ja que com bé diu la coneguda frase: més val prevenir que curar.
