dijous, 23 de maig del 2013

Mestres eterns, Amistats irrepetibles

En poc més de quinze dies Menorca ha perdut dos símbols de la cultura, dues persones que ho varen donar tot per la ciència i la docència. Aquesta no pretén ser una carta de comiat, simplement vol ser el reconeixement a dues persones senzilles que amb les seves ganes de viure van fer de la seva vida un viatge apassionant.

A n’Àngel Mifsud el vaig conèixer com a professor de català a l’Institut Joan Ramis i Ramis. Des de llavors ja han passat alguns anys, tot i que recordo com si fos ahir les seves lliçons. Era un professor peculiar i diferent però, que tot i la seva evident malaltia, mai va perdre la il·lusió d’ensenyar al jovent. Més que un professor de català va ser un professor de la vida, recordo perfectament com intentava explicar a tota una classe de joves adolescents apardalats, la importància de que mai deixéssim d’estudiar: ens deia “ara que sou joves trobareu feina fàcil perquè sou forts i guapos, però en pocs anys us tornareu com un servidor, i hi haurà algun altre jove més fort i més guapo que us desplaçarà”... quanta raó professor!

            En canvi, a Josep Miquel Vidal o simplement en Vidal, el vaig conèixer en altres circumstàncies. Jo per aquell temps era un simple estudiant de medicina que s’entretenia llegint sobre història galènica. Una amistat comú hem va xerrar d’un peculiar físic apassionat per la història de la medicina de Menorca; i durant unes festes de Gràcia vaig conèixer en Vidal, una persona culte i alhora divertida que mai deixava escapa l’ocasió per explicar un bon acudit. En poc temps vaig ser embarcat en un dels seus interessants projectes: catalogar la col·lecció d’instruments científics del Seminari de Ciutadella. Gràcies a aquell projecte (avui dia convertit en realitat) vaig poder conèixer de ben a fons al peculiar físic amant de la història de la medicina. Des d’ençà, la nostra amistat va anar creixent dia a dia, vaig aprendre coses impensables, interessants dades sobre la història de Menorca que mai abans hauria imaginat... però avui és un dia trist, Vidal: em quedaven tantes coses per preguntar-te! Havia d’aprendre encara tantes coses de vós!

            Aquestes línies són per vosaltres Àngel i Vidal, us dono les gràcies per tot el que em vareu ensenyar, us dono les gràcies per haver compartit amb mi tants coneixements, reflexions, anècdotes i pensaments. Mestres eterns, amistats irrepetibles... Menorca us recorda i us admira!

CdT.