La força de la Memòria

-Si te penedeixes... Si saps oblidar...

El senyor la mirà en duresa. Pobre donya Maria-Antònia, ara si que no l'entenia malgrat la seva intel·ligència i la seva intuició. No ho prenguis a vanitat, Miquel, però és ben cert que el senyor, que ha corregut tant de món i que ha tractat tantes persones, no l'ha comprès ningú més que jo. Me'n vaig adonar a l'instant mateix en què donya Maria-Antònia acabava de fregar un punt perillós, l'únic que havia d'haver quedat dins l'ombra. Don Toni ho concedia tot, àdhuc cremar la biblioteca, però no podia renunciar als records. Que tal records eren sovint pecaminosos, no hi havia dubte, però estaven de tal manera encarnats en la seva ànima que resultava impossible realitzar-ne l'extirpació. Podia condemnar-los o intentar ennoblir-los, no suprimir-los. La darrera amant del senyor, la fidel, la que l'acompanya en la seva soletat, fou la Memòria, i a les seves Memòries, en efecte, ho ha sacrificat tot: doblers, bon nom, fins i tot la bellesa de donya Xima. Així doncs, en sentir les paraules de l'esposa, s'alçà dret i va anar a asseure's a l'altre costat de l'habitació.

-Això mai -digué-. No m'ho demanis perquè no puc oblidar res.

(Bearn o la sala de les nines, Llorenç Villalonga).

CdT.